Enguany, per a commemorar aquest dia, us propose la lectura d’un poema en castellà i d’un altre en valencià.
El primer es diu «El pulpo», i el va escriure Elisabeth Mulder, autora espanyola injustament desconeguda que va ser obligada a casar-se amb 17 anys amb un home de 34. Aquest poema està inclós en el llibre Sinfonía en rojo, i quan es va donar a conéixer, la vergonya del seu home va ser tanta que va pressionar-la a retirar el poemari de les llibreries.
El poema en valencià és de Maria Ibars, escriptora que va reflectir a les seues novel·les com les dones de principis i mitat del segle XX havien de suportar episodis de violència evidents, des de mirades vexatòries fins a violacions. De fet, a les pàgines de L’últim serf es pot llegir la descripció d’una d’elles.
Ací ens quedem amb aquest poema que bé pot parlar de la soledat que es viu quan sents que estàs fora de la norma, que no complixes amb allò que s’espera de tu:
Quin poema t’ha cridat més l’atenció? Per què?
Quin dels dos penses que reflecteix millor la violència cap a les dones? Per què?
Elisabeth Mulder va ser obligada a casar-se. Continua existint el matrimoni concertat? Entra a l’enllaç i podràs informar-te de com està la situació.
En pocs dies es compliran nou mesos de la fatídica DANA que va assotar moltes comarques valencianes. El dia 29 es farà una concentració a Catarroja per demanar, un cop més, la dimissió d’un poc honorable president i les respostes a preguntes que encara no s’han contestat.
No podem oblidar el que va ocòrrer. Massa damnificats. Com a èssers humans tendim a abocar-nos en els primers moments d’una desgràcia, però després, les notícies es refreden als mitjans de comunicació i, a poc a poc, la necessitat d’ajudar queda adormida i tornem al dia a dia dels privilegiats que disposen de cotxe, transport públic, ascensor o piscina pública a l’estiu.
Però no podem oblidar. Encara queda molt a fer. Encara podem ajudar amb xicotets gestos de solidaritat. L’editorial Andana i Ara llibres van publicar fa uns mesos sengles llibres solidaris: Demà serà una cançó i Renàixer del fang. Ambdós amb textos diversos d’autors destacats en diferents àmbits com la narrativa, la poesia, el periodisme, la docència, la música, etc. (Marc Granell, Xavier Aliaga, Vicent Baydal, Mercé Climent, Manuel Bauxauli…). També han comptat amb il·lustradors de prestigi reconegut com Cristina Duran, Lirios Bou o Marc Llorens. La recaptació aconseguida per les vendes es destinarà a les llibreries afectades per la DANA.
Ambdós llibres emocionen pel que conten; Demà serà una cançó inclou, a més, una idea d’esperança. Així, Marc Granell parla del dolor que sent al cor, però també escriu:
«Però un poble que desperta,
que els seus morts no oblidarà,
l’esperança per bandera
per anar sempre endavant.»
I Fina Girbés escriu:
«Gràcies en totes les llengües,
gràcies en murs, en balcons.
Prompte es desperta un coratge
capaç de canviar el món.»
També podem destacar, dins Renàixer del fang, la cronologia que Núria Cadenes desenvolupa a «20 hores i 11 minuts». O l’article de Vicent Baydal, «No «és memòria» de tantes inundacions?», on fa un repàs històric als pitjors episodis viscuts al nostre territori des que hi ha evidències. O el conte de Manuel Baixauli, «Ulls (un conte)», on imagina la tasca ingent d’un home de 75 anys que només vol ajudar dins les seues possibilitats. O la reflexió de Martí Domínguez amb «Sols el poble salva el poble?», en què evidencia que «Certament, sols el poble salva el poble. Ho convinc. Però, en definitiva, sols pot salvar-lo amb l’ús del vot. Aquesta és la gran responsabilitat del ciutadà: triar governants competents, que vetlen per l’interés general i per la salut del món.»
N’hi ha més: Gemma Pasqual incideix en la importància del paper de les dones; Paco Cerdà parla del malestar generat per no poder anar-hi a ajudar des del minut zero, i més… Vull quedar-me amb la frase final del text de Xavier Aliaga escrita després d’haver participat en la primera mobilització que es va convocar pel centre de València: «Què se’n farà, de tota aquesta energia?»
Espere que el pròxim dia 29, a Catarroja, tornem a sentir eixa energia.
8 de març, Dia de la Dona. Tot el món ho sap, però sembla que en pocs anys un moviment social contrari a la celebració d’aquest dia s’ha posat en funcionament.
També apreciem com una gran quantitat de xics joves es senten agredits quan parlem del Dia de la Dona o d’aconseguir la igualtat. Per què?
Hi ha qui pensa que és pel nou paper que les dones han adquirit en la societat. Ja no es queden a casa. Ara estudien, treballen i lluiten per aconseguir els seus objectius de vida. Això no hauria de molestar ningú, però sembla que sí ocorre. Alguns experts diuen que els homes joves, ara, es troben perduts en una cultura globalitzada i neoliberalista en què han deixat de ser els proveïdors de la família.
Hem de revisar els paràmetres i observar bé què s’està demanant hui en dia als joves, tant als xics com a les xiques. Per què no, en comptes de pensar funcions d’un gènere o un altre, parlem d’igualtat? Per què sembla que dona tant de por eixe concepte?
Us faig una proposta: llegiu aquestes qüestions i contesteu-les de manera individual. No cal que mostreu a ningú les respostes.
a) Segueixes algun famós per xarxes (youtuber, cantant, instagramer, influencer…)?
b) Quin tipus de vida du?
c) Creus que és feliç?
d) T’has plantejat en alguna ocasió aconseguir el mateix que eixa persona?
e) Ha hagut de fer algun sacrifici per arribar on està ara?
Des de 2015, l’11 de febrer es celebra el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència. L’objectiu és visibilitzar el treball de les dones en les àrees STEM.
S’han creat moltíssims materials que recorden noms imprescindibles en l’evolució científica. Entre tota la varietat, ens quedem amb Jane Goodall, per la tasca tan important que ha desenvolupat durant més de 40 anys per protegir i salvar la vida i l’ecosistema dels ximpanzés.
Sabies que aquests primats estan en perill d’extinció? I que són víctimes indirectes del consum desmesurat dels mòbils?
Anem a pams. Primer, coneixem un poc Jane Goodall:
Quins inconvenients li plantejaven les persones que li envoltaven quan ella explicava el seu somni?
Qui ha sigut la persona més inspiradora per a Jane Goodall?
T’agrada la recomanació que dona a la xica que li demana consell?
Qui havia estudiat abans que ella els ximpanzés?
Per què confien en ella per observar els primats?
Què penses de la metàfora de l’àguila que conta al final?
Al vídeo, Jane Goodall recomana traure bones notes per aconseguir entrar en àmbits científics, però, sabeu quins estudis tenia ella quan va anar a Àfrica per primera vegada? Atents al següent vídeo:
Com va aconseguir la titulació universitària?
Nomena alguns dels descobriments que va fer sobre els ximpanzés.
Jane Goodall va nàixer l’any 1934. L’edat que té no li permet encarregar-se de tota la feina que feia abans. Ara, una altra dona, Rebeca Atencia, veterinària espanyola, dirigeix el santuari de l’Institut Jane Goodall a Àfrica. Segons Rebeca, no cal viatjar per salvar primats. Des de casa podem fer gestos que ajuden a salvar ximpanzés. Escolta l’entrevista i apunta’t a algunes de les campanyes que explica.
Quina et sembla més interessant?
Creus que són fàcils de dur endavant?
Penses que la teua col·laboració pot ajudar en la conservació de l’ecosistema dels ximpanzés?
Per acabar, ací tens l’enllaç a la pàgina web de l’Institut Jane Goodall. Fes una ullada si vols més informació sobre la tasca tan important que desenvolupen dia a dia.
La reflexió que desenvolupe ara sorgí fa més d’un any quan, en un sopar d’amics, escoltí un interlocutor utilitzar l’adjectiu «brutal» de manera indiscriminada per a designar la intensitat (positiva o negativa) de fets, idees o objectes ben diferents entre ells. Així, el menú que havíem degustat, la festa que estava organitzant i la samarreta que havia vist en un aparador eren «brutals». La intensitat en la pronunciació, sumat al llenguatge no verbal, ens permetien a la resta interpretar-ne el sentit en cada ocasió; però sense eixa informació dubtaríem de si la samarreta, per exemple, era lletja o bonica.
Digueu-me rara, maniosa o, simplement, filòloga; però el que en un principi em va resultar un qualificatiu sorprenent, va acabar com un mot comodí. De fet, des d’aleshores no he deixat de sentir-lo. S’ha anat escampant i ja és estrany no oir la paraula cada dia, fins i tot de boca de periodistes de prestigi als mitjans de comunicació. Fixeu-vos-hi.
La tempesta fou brutal, les rebaixes són brutals, també el resultat d’unes eleccions (o d’un partit de futbol, tant se val), la pel·lícula – sèrie – capítol, la cançó, el dolor, l’error, el programa de televisió o el concurs. Tot brutal.
Què ha passat amb el corpus lingüístic del valencià o de qualsevol llengua romànica? On ha quedat la precisió lèxica? Per què es contagia un únic adjectiu tan fàcilment a tots els àmbits de la societat?
Recorde que quan estava estudiant per al selectiu (allà per la dècada dels 90) es va posar de moda «patètic». Aleshores tot era patètic. De fet, anys després vaig llegir un article d’opinió de *Quim Monzó que criticava l’ús desmesurat de l’adjectiu. En ell parlava de les males traduccions de l’anglés com a causa del problema i de com els guionistes l’usaven per la seua sonoritat i força. També hi al·ludia al «llenguatge reduccionista que corre». «Patètic» es pot substituir per qualsevol adjectiu amb una connotació negativa i eixa ductilitat va afavorir el seu èxit. Amb «brutal», però, no passa el mateix. Encara que predomina el sentit pejoratiu, també en té l’oposat en registre col·loquial. Sense context pot ser malinterpretat. Malgrat aixó, s’ha difós com xocolate al foc.
No sé si és una qüestió cíclica, però aquell «patètic» s’ha transformat brutalment en «brutal». Com a lletraferida, no em resigne. Hem de posar en valor la riquesa lingüística i la precisió semàntica que tenim a l’abast. A més, ara comptem amb l’ajuda virtual dels diccionaris en línia. Podem recórrer a ells per a trobar sinònims, significats o acepcions concretes i afinar la punteria a l’hora de triar el mot adient. L’AVL, l’Optimot, Softcatalà, el Termcat són només algunes opcions.
Així, la tormenta pot ser forta, intensa, enèrgica, turbulenta, potent. Les rebaixes, cridaneres, escandaloses, intranscendents, clamoroses. La notícia, important, colpidora, sorprenent, imprevista, emocionant. El resultat, extraordinari, impactant, fascinant, impensat. La pel·lícula – sèrie – capítol, admirable, sensacional, notable, millorable, intrigant. L’error, greu, fatal, deplorable, benaventurat, positiu. El dolor, suau, fort, inesperat, aturador.
I més, tenim molts més adjectius per no haver de caure sempre en el mateix. L’enumeració anterior ha estat feta a mitges amb els recursos digitals que he anomenat abans. La lectura també ajuda, per descomptat. Evitem l’ús desmesurat dels mots comodins i crear-ne més. Aprofitem les vacances per llegir i revisar el nostre llenguatge. Intentem desterrar tot allò que redueix el nostre vocabulari. Tenim una llengua rica i viva. Toca presumir d’ella. 🙂
Arribí a Muriel Villanueva de casualitat. Èrem als primers dies de setembre, quan el descans de l’estiu encara fa creure que trobarem temps per a llegir un llibre pensant en l’alumnat.
Vaig triar «Amb fil de seda«, editorial Sembra, perquè em va cridar l’atenció el color i la il·lustració de la portada. He de dir que el nom de l’autora també em va atraure: Muriel. M’agradava la sonoritat. Sabia que aquella era una novel·la juvenil, però la intenció era conéixer novetats en eixe àmbit, per tant, no vaig dubtar a l’hora d’agafar-la del prestatge on s’exposava. No em va decebre. La barreja de personatges prou diferents entre ells, amb el fil musical que va unint les històries, a més de la presentació d’una diversitat ben actual, van aconseguir que el llegira amb interés i que apuntara el títol com a pròxima recomanació en les aules de secundària. Pense en ell com una aposta segura per a aconseguir que els joves lligen ja que tracta temes que els interessen.
Poc temps després, tafanejant en una llibreria de barri, em trobí amb una altra joia: «La pedra rosa», d’Edicions del Bullent. Un color en comú (el rosa) i una temàtica digna de ser tractada amb respecte i normalitat: la diversitat sexual.
Els versos de Villanueva units a les meravelloses il·lustracions de Sara Sánchez fan del llibre tot un regal, una peça indispensable en totes les biblioteques públiques i escolars. Xiquets, joves i adults es veuran enriquits per la mirada de l’autora.
També de casualitat vaig arribar a «Un pianista en un celler», editorial Sembra, novel·la que enganxa des del primer moment. Em vaig interessar en aquesta història escoltant una xarrada que l’autora donava a diversos grups de lectura. Les preguntes que li feien i les explicacions que va donar Muriel van aconseguir que buscara el títol de seguida per convertir-me en una coneixedora més de la família de can Verol. Només la tasca d’investigació que va haver de fer per reconstruir ambients rurals, tradicions i fets històrics resulta encomiable. Segons ella mateixa ens contava, els espais que es descriuen a les pàgines existeixen tal i com allí apareixen. També els mobles i altres béns: les cadires, la taula del menjador (protagonista d’una preciosa escena d’amor), els cellers, els refugis antiaeris, les vinyes…
Però darrere de la construcció d’aquesta novel·la hi ha molt més. Us convide a un passeig virtual per alguns dels seus elements:
Joc de narradors: encara que el narrador principal és ominiscient, l’autora juga amb nosaltres en introduir-hi de manera contínua la veu dels personatges. Ho fa de diferents maneres:
Estil directe: en alguns fragments trobem diàlegs marcats per signes de puntuació, com a les pàgines 78 i 79. Podríem dir que és la forma més recognoscible i tradicional de transmetre les paraules dels personatges.
Estil directe lliure: hi apareix en altres moments en què Villanueva ens posa a prova, o demana un poc més d’esforç per la nostra part, perquè, sense avís previ (verb de parla, dos punts, guions o cometes), introdueix els diferents missatges dels personatges. Per exemple, a la pàgina 97 i 98, trobem el diàleg entre Pau Sumoll, el seu fill i la cosina sense cap tipus d’indicació gràfica. Unes línies més endavant, a més, Muriel avança en el temps sense marcadors temporals. Ho hem d’entendre per la conversa que s’estableix ara només entre pare i fill.
Monòleg interior?: així, amb interrogant, perquè no acaba d’acoblar-se a la definició. El monòleg interior narra pensaments, però sense la intervenció del narrador. En canvi, a la novel·la, l’autora fa una barreja quan el narrador omniscient utilitza un verb de pensament i després introdueix les idees en primera persona. » Mentrestant, el Pere es pregunta què fem aquí tots dos, per què coi ma germana és tan tossuda?, per què em menjo jo ara el disbarat aquest?» I, unes línies després torna a fer-ho amb la intervenció de la germana, que sí compleix millor els trets d’aquesta tècnica narrativa: «Ella, amb un vestit blanc comprat fa mesos per a a questa ocasió, tria una ampolla, aquesta, no vull pensar-m’hi gaire». Encara que no són reflexions llargues ni desfilagarsades, s’apropen a la tècnica pel fet de reproduir pensaments en present i en primera persona.
2. Simbologia en alguns dels noms: A can Verol només dos personatges tenen cognom: Sumoll i Garnat. L’explicació, ens la donen alguns dels actants.
També cal destacar dos noms més: la Guàrdia i la Fe. Mare i filla. La Guàrdia, mare soltera, manté una postura freda i pràctica al llarg de tota la novel·la. Té clar el que s’ha de fer en cada moment i no es deixa dur per sentiments. «Li agradaven els vestits i els collars i pentinar-se així com les senyores, perquè en el fons ho era», però també és capaç d’agafar un pic i obrir una cova per fer un refugi antiaeri. Fe, la seua filla, diu d’ella que és tossuda, encara que comprén molt bé com ha arribar a ser així:
3. Estructura: Muriel Villanueva va dir durant aquella trobada amb clubs de lectura que la numeració dels capítols era una pista per als lectors, per ajudar-los a saber amb quina generació de can Verol es trobarien en les següents pàgines. El cas és que va més enllà. En realitat l’autora crea un trencaclosques construït amb molta cura i degoteja els fets fins completar la imatge de la família protagonista.
La novel·la comença amb el bloc «Tast» i el capítol 67. Si no fora per la numeració, podríem pensar que és una presentació de l’acció i de dos dels personatges (compte, que també ho és), però més endavant ens adonarem de la funció real d’aquesta tria. Tot està molt pensat en l’ordenació de la narració.
A continuació segueix amb el bloc «Embotellat», que consta de 6 capítols. El primer d’aquesta part és el 65, per tant, hem tornat enrere en el temps. I encara ho fem més perquè el següent és el 57. A més, aquesta numeració es repeteix al següent capítol. La diferència rau en el protagonista de cadascú d’ells. Primer sabem de l’arribada del Pere a l’aeroport de Barcelona i, a continuació, se’ns conta què ocorre en el mateix moment, en la mateixa localització, però en la figura de la Font.
Aquest recurs hi torna a aparèixer més endavant, a les pàgines 95 i 97, dins del segon bloc anomenat «Fermentació». En aquesta ocasió primer sabem de fets ocorreguts a la dècada dels 40 des de la perspectiva de la Foix, i en el següent, el narrador es centra en el Pau Sumoll.
També podem destacar com a recurs a tindre en compte la triplicació d’un capítol. En el bloc «Verema» n’hi ha tres 51. Als dos primers es parla de la Fe i la Font, i com l’àvia, sense voler, li parla a la xiqueta de l’existència d’un celler a la casa. Enmig, el capítol 1 i el 5 es relacionen amb el marc que els tria l’autora, ja que expliquen la importància del so en el procés de creació del vi. «El vi ho sent tot. El vi té orelles». La Font voldrà baixar a descobrir què hi ha darrere de «la porta que no havia tancat bé mai». No creu que només puga trobar-hi rates, com li diu la seua iaia. L’últim capítol 51 reprén l’acció oberta per àvia i neta i la completa amb la Rovira qui, en parlar de l’existència de dos pianos a 10 metres sota terra, només aconseguirà augmentar el desig de la seua filla.
En altres ocasions el que trobem és una dosificació de la informació molt pensada. Per exemple, a la pàgina 77, el capítol 31 ens conta la conversa que tenen el Garnat i la Rovira poc després del soterrament del pare i de l’avi del jove. La cosina li diu que son pare s’ha suïcidat penjant-se d’una branca del roure centenari. A la següent pàgina trobem el capítol 26, on se’ns detalla els pensaments del Sumoll abans d’acabar amb la seua vida. Després, la narració continua amb el capítol 32. Com a lectors podem pensar que ja ho sabem tot, però no és així. De nou, la mà màgica de Muriel Villanueva juga amb les dades i ens sorprén quan ens queden poques pàgines per a acabar la història amb l’explicació reveladora de tot el que va ocórrer.
Si algú pensa que seria millor llegir la novel·la buscant l’ordre natural dels capítols, es perdrà una part fonamental de l’essència creativa de l’autora. No ho recomane. La narració està plantejada de manera magistral. Millor deixar-se dur pels detalls que trobem i preguntar-se quins es convertiran en leitmotiv de la història; com la successió de notes musicals, eixa «porta que no havia tancat bé mai», les escenes relacionades amb el roure centenari o la dicotomia que divideix els personatges: «el vi es fa al celler» contra «el vi es fa a la vinya».
Hi apareixen més recursos: frases que tanquen un capítol i obrin el següent, com una mena d’anàfora que crea un ritme determinat i dona continuïtat als fets; la simbologia que prenen alguns objectes com els pianos, un mocador rosa per embolicar nadons, el roure centenari…
Però per a gaudir d'»Un pianista en un celller» no cal tindre en compte tota aquesta anàlisi. Només necessiteu reservar algun moment del dia per a deixar-vos encisar per una història familiar que us omplirà d’emocions i de tendresa en més d’una ocasió. Hi trobareu «l’amor més pur del món» i haureu de dedicir si el vi es fa a la vinya o al celler. 😉
Deia Fuster: «Llegir no és fugir. […] Llegir és tot el contrari d’embriagar-se o ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre tremps». Hi estic completament d’acord. Els últims dos llibres que han passat per les meues mans m’ho han tornat a recordar: llegim per comprendre’ns i per comprendre el nostre temps. Per això escric aquesta entrada.
Després de passar més de 20 anys a les aules soc conscient de com han canviat alguns aspectes de la societat, i ratifique la importància de les paraules, tant en l’escola com en la família. Ha sigut una circumstància no buscada, la conjunció de dos títols, la que ha posat de nou en primera fila de la meua ment aquesta màxima: parlar per poder conéixer-nos i entendre’ns.
Silvestre Vilaplana, a «La mirada de l’impostor» també reflecteix la mateixa idea. Aquesta novel·la es pot llegir des de moltes perspectives, i totes seran vàlides. Jo ho he fet des del prisma de la reflexió. Per això m’he quedat amb la significació que pren el passat en uns personatges marcats pels fets ocorreguts una nit d’estiu i pel silenci que es va estendre després. Pares que no parlen amb els seus fills, que pretenen esborrar una experiència traumàtica deixant-la arraconada en la ment de qui la va patir, matrimonis que es trenquen i fills adolescents que queden sense referent adult a qui adreçar-se. La vida passa factura.
«Jaume i la mare, la mare i Jaume formaven la família, però un dels dos sempre estava absent. De vegades físicament, assistint a sopars, quedant-se a dormir en casa d’algun amant o passant els caps de setmana amb els amics ves a saber on. A vegades, l’absència era tan sols espiritual. La mare era al pis, però solia haver-hi alguna cosa més important que ell…»
«Li ho vaig dir a la mare. Plors de desesperació. Vergonya. Sensació de fracàs, d’haver decebut els pares. […] Els meus pares van decidir què faríem a partir d’aquell moment. Ells no tenien clar que ho haguérem de denunciar. […] Millor no dir res. Millor anar-se’n, millor amagar-me. Millor oblidar.»
Aquests fragments corresponen a personatges diferents que s’uneixen en les conseqüències: vides marcades per fets del passat. Vilaplana exposa seqüeles desiguals per a cadascuna de les històries que inventa, però totes tenen alguna cosa en comú: l’ancoratge a problemes emocionals que dificulten el desenvolupament de la vida adulta.
Necessitem introduir el diàleg com a element clau en el significat del mot família. Any rere any em trobe amb joves que menteixen perquè no confien en els adults. De nou, els docents hem de cobrir una àrea que pertany a l’àmbit domèstic, però que només s’hi troba cobert en poques ocasions. I els efectes a l’aula (i a la vida) es noten.
El segon títol que m’ha dut a la reflexió és «L’encant de les nenes», obra de teatre guardonada amb el premi Eduard Escalante als Premis Literaris Ciutat de València. Manel Dueso, l’autor, és un home de teatre (tal i com es diu a la introducció del llibre) i ho demostra clarament en aquesta peça que tracta una temàtica molt dura: l’abús sexual continuat d’un pare cap a dos de les seues filles. I, de nou, el silenci que s’estableix per no parlar d’allò que fa tant de mal, per deixar que tot semble que continua bé quan la realitat és que els fets del patriarca marquen la vida de la resta de la família. Però ell viu cada dia com si mai haguera passat res o com si no fora important.
Jaume. He fet algunes bestieses a la vida, però soc una bona persona. La teva iaia fa temps que no treballa. Quan vas nàixer tu va deixar la feina d’infermera, i jo he hagut de pujar tota la família. Sempre he volgut el millor per a tots, però… A vegades et passen coses que són impossibles de controlar. Que no saps com succeeixen sense que t’adonis de les conseqüències. Potser la culpa la té la genètica. No ho sé, alguna hi deu haver.
En un altre moment de l’obra:
Jaume. Per què no seus al meu costat? (La Maria no contesta.) Seu aquí. […] Abans t’agradava que entrés a la teva habitació.
Maria. No.
Jaume. Sí.
Maria. Es mentida.
Jaume. No és mentida. (Li toca els cabells. La Maria es tensa més.) Et volia fer un regal d’aniversari.
Maria. Quin regal?
Jaume. Allò que tu i jo sabem. El nostre secret. Teu i meu i de ningú més.
Maria. Jo no vull que vinguis.
Tant a «La mirada de l’impostor» com a «L’encant de les nenes» trobem situacions diferents que acaben compartint la mateixa reacció: el silenci que s’esten en la vida dels personatges i les ferides emocionals que aquest buit provoca.
El mutisme no soluciona els problemes. Els secrets acaben eixint a la llum i, normalment, quan això ocorre és massa tard i els efectes de les experiències viscudes en el passat ja han deixat cicatrius.
Parlem, busquem ajuda si cal; però no deixem passar fets dolorosos que imprimiran empremtes inesborrables. Almenys, llegiu per a saber que no esteu sols. Recordeu Fuster: «Llegir no és fugir. […] Llegir és tot el contrari d’embriagar-se o ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre tremps». LLegir, comprendre’ns, parlar, soltar, sanar, descansar.
El dia 12 d’abril es va celebrar el XIX Festival de Poesia d’Oliva. No hi havia anat mai i em va resultar sorprenent la qualitat literària dels poetes convidats així com la capacitat del presentador, Mario Obrero, per a conduir la gala amb encant, encís i també amb fina ironia.
L’acte va començar amb un vídeo on es podia escoltar Estellés recintant un dels seus poemes. En acabar, tot el públic va arrancar a aplaudir. La seua filla, present en l’acte, es pot sentir ben orgullosa de l’empremta del seu pare en el poble valencià. Estellés és el gran referent de la poesia actual del nostre país i està considerat com el millor poeta després d’Ausiàs March.
No s’entén la negativa d’algunes institucions a donar suport a la celebració del seu centenari. Només cal llegir-lo un poc per valorar la vigència i la importància de la seua obra.
Martirio, encarregada de la part musical, va apreciar de seguida la concomitància de les paraules del «burjassotí» amb una balada ja clàssica com «Luz de luna»:
«El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.» Estellés
«Yo siento tus amarrascomo garfios,como garras
que me ahogan en la playa de la farray el dolor.» Javier Solís
I és que, encara que els textos parlen de relacions diferents, comparteixen la idea de la prohibició, de la negativa a la llibertat i de l’amor com a salvació davant la injustícia; un amor feroç. A més, si llegim Testament mural sencer, els versos també ens duran a un altre compositor i poeta que, durant moltes dècades, ha parlat de la rutina de la vida, de les relacions entre les persones i del tarannà que ens caracteritza. Em referisc a Joaquín Sabina. La relació va sorgir al meu cap escoltant la presentació que va fer Martirio d’una cançó que va cantar d’ell, «Noches de boda». Va ressaltar la senzillesa del vocabulari, la quotidianitat del cantautor d’Úbeda i vaig pensar de seguida que si s’hagueren conegut, de segur haurien establert llaços d’amistat.
«Que el corazón no se pase de moda, que los otoños te doren la piel, que cada noche sea noche de bodas, que no se ponga la luna de miel.» Joaquín Sabina
«Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.» Vicent Andrés Estellés, Els amants
Per acabar l’entrada, una última reflexió: els que no volen recolzar oficialment el centenari d’Estellés, de veres ho fan per la llengua que estimava o per les evidències que va deixar d’una València a vessar de fam i misèries ? Els mateixos que el perseguiren en vida pretenen negar ara la importància de la seua figura i la tasca que va desenvolupar com a cronista.
el dia 4 de setembre faré cinquanta anys. això no és res maco. vosté és encara jove. cinquanta anys no vol dir res.
no vol dir res. vol dir els camions de l’estraperlo. vol dir la sang indignament vessada. vol dir el pa i l’oli escassos. vol dir precarietat. vol dir la jove conscientment palpada en un cine i pagada amb un pastís. vol dir un ull més gran que l’altre com un horror petrificat. vol dir els amors precaris. vol dir un quall de sang en una gola seca. vol dir anar a missa i rebre la comunió i que et segellen després un paper on diga que has anat a missa i has rebut la comunió per tal de cobrar el sou. vol dir les llargues cues el poal de carbó. vol dir els homes captius afusellats. vol dir els afronts. vol dir les cauteles. vol dir el llit de matrimoni comprat de segona mà. vol dir passar per tot per tal de tenir -hi un sou vosté mana senyor. vol dir les vitamines que no es trobaven enlloc. vol dir els dies executats sumàriament. vol dir l’horror. vol dir un litre d’oli de ricí. vol dir la manca d’estudis i si vols estudiar per a rector podríem fer alguna cosa. vol dir isabel jove i terriblement vella amb el cànter de l’aigua pujant tota una escala. vol dir la fam. vol dir que no hi ha llibertat i no et faces il•lusions eh.
si ben mirat som joves. n’hi ha de més vells que nosaltres i tenen vint anys a penes. de Versos per a Jackeley
Doncs sí, som joves i amants de la lectura. Per descomptat que n’hi ha de més vells i desinformats que nosaltres, tinguen l’edat que tinguen; però a la resta ens empenta la consciència de ser poble.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament. «Assumiràs la veu d’un poble», Llibre de meravelles.
Com a docent de secundària i batxillerat he passat molts anys buscant la fòrmula màgica perquè l’alumnat llija i que, a ser possible, els agraden les propostes que llancem des de l’aula.
El primer èxit va tardar molt a arribar. Va ser amb El trianglerosa, de Silvestre Vilaplana, i un percentatge molt elevat ens va reconéixer que era la primera vegada que s’acabaven un llibre en valencià. Per què aquest sí i altres no? Perquè el tema i les situacions plantejades eren properes a ells. Es veien reconeguts en la història de Dani i la seua colla d’amics.
Podríem haver deixat el tema tancat ací, però no era possible. Ara s’obria un altre enigma que, des del punt de vista acadèmic, com a professionals, ens tocava massa: només havíem de triar títols de literatura juvenil que, a més, connectaren amb els seus problemes? Què feiem amb els clàssics, aleshores?
Vaig trobar la resposta en vàries jornades de formació -orientades a bibliotecaris i a professors -organitzades per la Fundació Bromera. Els ponents, experts del món de la cultura com Cristina Novoa, van coincidir en uns quants punts:
No posar MAI un control de lectura.
No obligar MAI a llegir un llibre.
No avaluar MAI la lectura d’un llibre.
Fomentar la imaginació a partir de llibres il·lustrats.
Preparar tertúlies basades en les lectures.
No guiar les tertúlies com a professors experts en una època o tema determinat.
Deixar-los parlar, fer només de moderadors.
No catalogar les intervencions com a correctes o incorrectes.
Respectar-los i donar-los llibertat.
Potser oblide alguna de les recomanacions, però aquestes se’m van quedar clavades al cap i vaig haver de fer un exercici d’autocrítica. En quantes ocasions havíem complit aquestes indicacions? Calia revisar els paràmetres que féiem servir. I si, abans d’arribar als clàssics, aconseguíem que els agradarar llegir? És evident que l’enfocament de la lectura als centres educatius desmotiva l’alumnat.
Han passat més cursos escolars i continue pensant que la visió de la lectura a l’aula ha de canviar. Hem de buscar la complicitat entre els estudiants i els llibres que proposem, o deixar-los que investiguen i que facen ells la tria. No podem continuar obligant-los a llegir allò que nosaltres, com a adults i professors, considerem interessant, perquè és prou complicat coincidir amb ells.
Com sé que tot canvi implica un procés llarg, aprofite aquesta entrada de blog per a recomanar (només recomanar) dos títols que he llegit últimament i que poden connectar amb els adolescents. A més a més, un d’ells, el de teatre, està ratificat per alumnes de secundària. Comence per aquest, aleshores:
Obra de teatre fàcil de llegir, amb diàlegs ràpids que plasmen a la perfecció la forma de parlar dels joves i com reaccionen davant figures d’autoritat, com una professora. Els protagonistes plantegen situacions molt quotidianes en un centre educatiu i mostren que sempre hi ha alternatives a l’hora d’afrontar els problemes.
Clicant sobre el títol podreu accedir a una mostra del llibre.
Recomane amb convicció la novel·la de Paco Esteve perquè entronca amb un bon grapat de temes que interessen als joves. Palmira, la protagonista, comença nou curs i ha d’encarar diverses situacions complicades: els pares s’han divorciat i ara tenen dos cases on viure en setmanes alternes; les amigues de l’institut comencen a passar d’ella; el seu físic no encaixa amb la normativa imperant i es sent estranya; dubta de la seua identitat sexual… Si això no fora suficient, comença a tindre uns somnis impactants que la desconcerten.
Deixe ací alguns fragments per si us animeu a llegir el llibre complet. No us decebrà:
«El meu institut pareix una presó, però això no vol dir res perquè tots els instituts del món pareixen presons. Segur que hi ha una assignatura als estudis d’Arquitectura que es diu així: Centres penitenciaris i instituts. Tot i això, aquell primer dia encara no m’ho semblava tant, ja tindria temps de fer-se’m presó al llarg dels deu mesos que teníem per davant.»
«Llavors vam eixir al pati. […] Anàrem directes a aquell racó vora l’aula de tecnologia on sempre ens posem, ja ho sap tothom. LLevat d’unes pipiolis de primer a qui amb dues mirades vam tindre prou per a ventilar del nostre lloc.»
«Simona no em va fotre cas en tot el dia, ni al canvi de classes, ni en llengua, que sí que séiem juntes. No és que no em donara peu a demanar-li explicacions de per què s’havia deixat la música, és que era com si jo fora transparent. Em feia ghosting o què?»
«-Ei.
-Què dius, bro.
-Fes-te fotre.
-Saps què he vist hui de matí quan venia a classe?
-A ton pare en bragues?
-Com ho saps? Estava tirant-se a ta mare.
-Tens un euro, Cendra? Podries convidar-me a esmorzar.
-M’estàs vacil·lant, loco? Si saps que estic més pelà que una rata.
-I la teua pana?
-Li diuen Palmira.»
«Més enllà d’això, em moria de tot. Principalment, de vergonya, a veure amb quina cara em presentava jo dilluns a l’institut després d’exposar-me tant ballant d’aquella manera tan desenfrenada i havent-me enrotllat amb Salima no gaire amagades. Ho he de reconéixer: sobretot m’angoixava haver de passejar la cara de lesbiana per l’institut. Intentava mentalitzar-me que havia de passar més de tots eixos rotllos i de la imatge que projectava, però la veritat és que, merda: merda: merda, allò em definia, i per molt que em poguera camuflar amb la caputxa i esmunyir-me entre les ombres dels finals dels passadissos, abans o després havia d’eixir a la llum del dia. […]
A la merda els altres, Palmira!<<
Què t’importa a tu què pensen els qui no t’importen?<<«
Només n’és un tast, però espere que la tria de situacions variades haja resultat engrescadora i us anime a llegir.
Us desitge un gran mes d’abril ple de lectures meravelloses i oportunitats per a somiar. 🙂
Sadako Sasaki era una xiqueta de Japó que va viure el bombardeig d’Hiroshima quan tenia dos anys. Una dècada després va patir una leucèmia com a conseqüència de les radacions que va rebre aquell fatídic dia.
Mentre estava a l’hospital, una amiga va anar a veure-la i li va contar la llegenda de les mil grulles, aquella que explica que, qui vullga fer realitat un somni, ha d’aconseguir fer mil grulles de paper.
Sadako va començar amb la feina, però no li va donar temps a acabar. Els seus amics van decidir continuar amb la tasca per aconseguir acabar amb les guerres.
Encara que aquesta història va passar fa ja un bon grapat d’anys, el 6 d’agost, Dia de la Pau al Japó, l’estàtua que es va construir en record de Sadako es plena de grulles vingudes de tots el racons del país.
Nosaltres volem participar també de la proposta. Per això us invite a veure aquest vídeo que explica com fer grulles de paper. Després les arreplegarem i les exposarem juntes.
Pot ser la idea dels amics de Sadako -impedir les guerres- us sembla molt ambiciosa, però segur que si pensem un poc trobem situacions violentes al nostre voltant cada dia. I, si continuem pensant, segur que ens adonarem d’altres ocasions en què nosaltres mateixos les provoquem (i fins i tot les protagonitzem).
Pensa un poc…
Has fet algun comentari que haja pogut molestar algun company o companya?
Has parlat mal d’algun altre amb els teus amics? Com t’hauries sentit si t’ho hagueren fet a tu?
Has exagerat alguna situació per aconseguir més atenció dels teus amics? Has aconseguit que el teu grup senta més rebuig cap a un altre per aquesta acció?
En quines altres ocasions has pogut actuar de manera violenta?
Què podries fer per canviar aquest ambient de «lluita» a l’aula?
laCLASEdeLola 