Poefesta amb el Cent d’Estellés

El dia 12 d’abril es va celebrar el XIX Festival de Poesia d’Oliva. No hi havia anat mai i em va resultar sorprenent la qualitat literària dels poetes convidats així com la capacitat del presentador, Mario Obrero, per a conduir la gala amb encant, encís i també amb fina ironia.

L’acte va començar amb un vídeo on es podia escoltar Estellés recintant un dels seus poemes. En acabar, tot el públic va arrancar a aplaudir. La seua filla, present en l’acte, es pot sentir ben orgullosa de l’empremta del seu pare en el poble valencià. Estellés és el gran referent de la poesia actual del nostre país i està considerat com el millor poeta després d’Ausiàs March.

No s’entén la negativa d’algunes institucions a donar suport a la celebració del seu centenari. Només cal llegir-lo un poc per valorar la vigència i la importància de la seua obra.

Martirio, encarregada de la part musical, va apreciar de seguida la concomitància de les paraules del «burjassotí» amb una balada ja clàssica com «Luz de luna»:

«El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.
» Estellés

«Yo siento tus amarras como garfios, como garras

que me ahogan en la playa de la farra y el dolor.» Javier Solís

I és que, encara que els textos parlen de relacions diferents, comparteixen la idea de la prohibició, de la negativa a la llibertat i de l’amor com a salvació davant la injustícia; un amor feroç. A més, si llegim Testament mural sencer, els versos també ens duran a un altre compositor i poeta que, durant moltes dècades, ha parlat de la rutina de la vida, de les relacions entre les persones i del tarannà que ens caracteritza. Em referisc a Joaquín Sabina. La relació va sorgir al meu cap escoltant la presentació que va fer Martirio d’una cançó que va cantar d’ell, «Noches de boda». Va ressaltar la senzillesa del vocabulari, la quotidianitat del cantautor d’Úbeda i vaig pensar de seguida que si s’hagueren conegut, de segur haurien establert llaços d’amistat.

«Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel.»
Joaquín Sabina

«Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.»
Vicent Andrés Estellés, Els amants

Per acabar l’entrada, una última reflexió: els que no volen recolzar oficialment el centenari d’Estellés, de veres ho fan per la llengua que estimava o per les evidències que va deixar d’una València a vessar de fam i misèries ? Els mateixos que el perseguiren en vida pretenen negar ara la importància de la seua figura i la tasca que va desenvolupar com a cronista.

el dia 4 de setembre faré cinquanta anys.
això no és res maco.
vosté és encara jove.
cinquanta anys no vol dir res.

no vol dir res.
vol dir els camions de l’estraperlo.
vol dir la sang indignament vessada.
vol dir el pa i l’oli escassos.
vol dir precarietat.
vol dir la jove conscientment palpada en un cine
i pagada amb un pastís.
vol dir un ull més gran que l’altre com un horror
petrificat.
vol dir els amors precaris.
vol dir un quall de sang en una gola seca.
vol dir anar a missa i rebre la comunió
i que et segellen després un paper on diga
que has anat a missa i has rebut la comunió
per tal de cobrar el sou.
vol dir les llargues cues el poal de carbó.
vol dir els homes captius afusellats.
vol dir els afronts.
vol dir les cauteles.
vol dir el llit de matrimoni comprat de segona mà.
vol dir passar per tot per tal de tenir -hi un sou vosté
mana senyor.
vol dir les vitamines que no es trobaven enlloc.
vol dir els dies executats sumàriament.
vol dir l’horror.
vol dir un litre d’oli de ricí.
vol dir la manca d’estudis i si vols estudiar per a rector
podríem fer alguna cosa.
vol dir isabel jove i terriblement vella amb el cànter de
l’aigua pujant tota una escala.
vol dir la fam.
vol dir que no hi ha llibertat i no et faces il•lusions eh.

si ben mirat som joves.
n’hi ha de més vells que nosaltres i tenen vint anys a penes
. de Versos per a Jackeley

Doncs sí, som joves i amants de la lectura. Per descomptat que n’hi ha de més vells i desinformats que nosaltres, tinguen l’edat que tinguen; però a la resta ens empenta la consciència de ser poble.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament. «Assumiràs la veu d’un poble», Llibre de meravelles.

Somie que lligen i els agrada

Com a docent de secundària i batxillerat he passat molts anys buscant la fòrmula màgica perquè l’alumnat llija i que, a ser possible, els agraden les propostes que llancem des de l’aula.

El primer èxit va tardar molt a arribar. Va ser amb El triangle rosa, de Silvestre Vilaplana, i un percentatge molt elevat ens va reconéixer que era la primera vegada que s’acabaven un llibre en valencià. Per què aquest sí i altres no? Perquè el tema i les situacions plantejades eren properes a ells. Es veien reconeguts en la història de Dani i la seua colla d’amics.

Podríem haver deixat el tema tancat ací, però no era possible. Ara s’obria un altre enigma que, des del punt de vista acadèmic, com a professionals, ens tocava massa: només havíem de triar títols de literatura juvenil que, a més, connectaren amb els seus problemes? Què feiem amb els clàssics, aleshores?

Vaig trobar la resposta en vàries jornades de formació -orientades a bibliotecaris i a professors -organitzades per la Fundació Bromera. Els ponents, experts del món de la cultura com Cristina Novoa, van coincidir en uns quants punts:

  • No posar MAI un control de lectura.
  • No obligar MAI a llegir un llibre.
  • No avaluar MAI la lectura d’un llibre.
  • Fomentar la imaginació a partir de llibres il·lustrats.
  • Preparar tertúlies basades en les lectures.
  • No guiar les tertúlies com a professors experts en una època o tema determinat.
  • Deixar-los parlar, fer només de moderadors.
  • No catalogar les intervencions com a correctes o incorrectes.
  • Respectar-los i donar-los llibertat.

Potser oblide alguna de les recomanacions, però aquestes se’m van quedar clavades al cap i vaig haver de fer un exercici d’autocrítica. En quantes ocasions havíem complit aquestes indicacions? Calia revisar els paràmetres que féiem servir. I si, abans d’arribar als clàssics, aconseguíem que els agradarar llegir? És evident que l’enfocament de la lectura als centres educatius desmotiva l’alumnat.

Han passat més cursos escolars i continue pensant que la visió de la lectura a l’aula ha de canviar. Hem de buscar la complicitat entre els estudiants i els llibres que proposem, o deixar-los que investiguen i que facen ells la tria. No podem continuar obligant-los a llegir allò que nosaltres, com a adults i professors, considerem interessant, perquè és prou complicat coincidir amb ells.

Com sé que tot canvi implica un procés llarg, aprofite aquesta entrada de blog per a recomanar (només recomanar) dos títols que he llegit últimament i que poden connectar amb els adolescents. A més a més, un d’ells, el de teatre, està ratificat per alumnes de secundària. Comence per aquest, aleshores:

Monopatins (Skaters), de Manuel Molins. Ed. Bromera

Obra de teatre fàcil de llegir, amb diàlegs ràpids que plasmen a la perfecció la forma de parlar dels joves i com reaccionen davant figures d’autoritat, com una professora. Els protagonistes plantegen situacions molt quotidianes en un centre educatiu i mostren que sempre hi ha alternatives a l’hora d’afrontar els problemes.

Clicant sobre el títol podreu accedir a una mostra del llibre.

Somiaria libèl·lules, Paco Esteve. Ed. Bromera (Premi l’Alcúdia de Narrativa Juvenil)

Recomane amb convicció la novel·la de Paco Esteve perquè entronca amb un bon grapat de temes que interessen als joves. Palmira, la protagonista, comença nou curs i ha d’encarar diverses situacions complicades: els pares s’han divorciat i ara tenen dos cases on viure en setmanes alternes; les amigues de l’institut comencen a passar d’ella; el seu físic no encaixa amb la normativa imperant i es sent estranya; dubta de la seua identitat sexual… Si això no fora suficient, comença a tindre uns somnis impactants que la desconcerten.

Deixe ací alguns fragments per si us animeu a llegir el llibre complet. No us decebrà:

«El meu institut pareix una presó, però això no vol dir res perquè tots els instituts del món pareixen presons. Segur que hi ha una assignatura als estudis d’Arquitectura que es diu així: Centres penitenciaris i instituts. Tot i això, aquell primer dia encara no m’ho semblava tant, ja tindria temps de fer-se’m presó al llarg dels deu mesos que teníem per davant.»

«Llavors vam eixir al pati. […] Anàrem directes a aquell racó vora l’aula de tecnologia on sempre ens posem, ja ho sap tothom. LLevat d’unes pipiolis de primer a qui amb dues mirades vam tindre prou per a ventilar del nostre lloc.»

«Simona no em va fotre cas en tot el dia, ni al canvi de classes, ni en llengua, que sí que séiem juntes. No és que no em donara peu a demanar-li explicacions de per què s’havia deixat la música, és que era com si jo fora transparent. Em feia ghosting o què?»

«-Ei.

-Què dius, bro.

-Fes-te fotre.

-Saps què he vist hui de matí quan venia a classe?

-A ton pare en bragues?

-Com ho saps? Estava tirant-se a ta mare.

-Tens un euro, Cendra? Podries convidar-me a esmorzar.

-M’estàs vacil·lant, loco? Si saps que estic més pelà que una rata.

-I la teua pana?

-Li diuen Palmira.»

«Més enllà d’això, em moria de tot. Principalment, de vergonya, a veure amb quina cara em presentava jo dilluns a l’institut després d’exposar-me tant ballant d’aquella manera tan desenfrenada i havent-me enrotllat amb Salima no gaire amagades. Ho he de reconéixer: sobretot m’angoixava haver de passejar la cara de lesbiana per l’institut. Intentava mentalitzar-me que havia de passar més de tots eixos rotllos i de la imatge que projectava, però la veritat és que, merda: merda: merda, allò em definia, i per molt que em poguera camuflar amb la caputxa i esmunyir-me entre les ombres dels finals dels passadissos, abans o després havia d’eixir a la llum del dia. […]

A la merda els altres, Palmira!<<

Què t’importa a tu què pensen els qui no t’importen?<<«

Només n’és un tast, però espere que la tria de situacions variades haja resultat engrescadora i us anime a llegir.

Us desitge un gran mes d’abril ple de lectures meravelloses i oportunitats per a somiar. 🙂

Sadako i la pau

Sadako Sasaki era una xiqueta de Japó que va viure el bombardeig d’Hiroshima quan tenia dos anys. Una dècada després va patir una leucèmia com a conseqüència de les radacions que va rebre aquell fatídic dia.

Mentre estava a l’hospital, una amiga va anar a veure-la i li va contar la llegenda de les mil grulles, aquella que explica que, qui vullga fer realitat un somni, ha d’aconseguir fer mil grulles de paper.

Sadako va començar amb la feina, però no li va donar temps a acabar. Els seus amics van decidir continuar amb la tasca per aconseguir acabar amb les guerres.

Encara que aquesta història va passar fa ja un bon grapat d’anys, el 6 d’agost, Dia de la Pau al Japó, l’estàtua que es va construir en record de Sadako es plena de grulles vingudes de tots el racons del país.

Nosaltres volem participar també de la proposta. Per això us invite a veure aquest vídeo que explica com fer grulles de paper. Després les arreplegarem i les exposarem juntes.

Pot ser la idea dels amics de Sadako -impedir les guerres- us sembla molt ambiciosa, però segur que si pensem un poc trobem situacions violentes al nostre voltant cada dia. I, si continuem pensant, segur que ens adonarem d’altres ocasions en què nosaltres mateixos les provoquem (i fins i tot les protagonitzem).

Pensa un poc…

Has fet algun comentari que haja pogut molestar algun company o companya?

Has parlat mal d’algun altre amb els teus amics? Com t’hauries sentit si t’ho hagueren fet a tu?

Has exagerat alguna situació per aconseguir més atenció dels teus amics? Has aconseguit que el teu grup senta més rebuig cap a un altre per aquesta acció?

En quines altres ocasions has pogut actuar de manera violenta?

Què podries fer per canviar aquest ambient de «lluita» a l’aula?

Passatemps en valencià

Propostes lúdiques per a usar a l’aula que només requereixen un ordinador i un projector. Podeu fer-les servir per a continuar aprenent d’una altra manera. També serveixen per a aprofundir en el coneixement de la nostra literatura.

  1. DAMER SIL·LÀBIC: es tracta de buscar la síl·laba que falta en els grups de paraules per a, després, juntar-les totes i formar el cognom d’un escriptor i/o escriptora de la nostra cultura.
2. ENGRANATGE: cal traslladar les paraules que apareixen en les diapositives a les peces de l’engranatge tenint en compte que es poden escriure en qualsevol sentit.

3. REPTE PARAULES: esbrina la paraula que correspon a cada definició i afig lletres fins arribar al cognom d’un escriptor o d’una escriptora de la nostra literatura.

Tant de bo us siga útil. :)

25-N, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència de Gènere

Allò que no es diu no existeix, i la violència de gènere existeix, per això cal anomenar-la.

La podem trobar cada dia al nostre voltant: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, als carrers i, fins i tot, a les nostres famílies. La literatura també es fa ressó, i ací en trobem una xicoteta mostra. Dos exemples de com es manifesta: en una relació tòxica entre adolescents i en la pornografia.

Las tres lenguas, hermanos Grimm

Fijaos en estas imágenes y pensad en el título de un cuento que se les pueda asociar. Compartid las ideas entre los compañeros de equipo y escribid el resultado en una hoja. Al ponerlo en común, explicad vuestras decisiones.

¿Sabríais decir también el autor o los autores de los títulos que habéis nombrado? Si es así, ponedlo en común y añadidlo.

TÍTULO CUENTOAUTOR / AUTORES

Y ahora, escribid, si lo sabéis, dónde nacieron esos autores y qué lengua hablaban.

AUTOR / AUTORESLENGUA / IDIOMA

¿Hay alguno español?

Casi para acabar, ¿sabéis en qué época, más o menos, escribieron estos cuentos y por qué lo hicieron? 🤔​

Una última pregunta, ahora, un poco más complicada: ¿A qué cuento asociaríais esta imagen?

Fijaos en que hay cuentos que se han extendido por todo el mundo a pesar de que fueron escritos en una época en la que no había internet, móviles ni redes sociales. El idioma de origen tampoco fue un problema. Quizás hubo gente que viajó, los escuchó en un país y los llevó a otros sitios.

Los hermanos Grimm nos hablan de la importancia de las lenguas en uno de sus cuentos. Os invitamos a leerlo:

  • ¿Os ha llamado la atención algo sobre el lenguaje que aparece en el cuento?
  • ¿Nos expresaríamos hoy así? ¿Por qué?
  • Hablad entre vosotros y decid cuál es la moraleja del cuento.
  • ¿Es importante aprender hoy en día otros idiomas? ¿Por qué?

La baralla que no cessa

He llegit aquests dies L’alegria que passa i El jardí abandonat de Santiago Rusiñol. A més de gaudir del simbolisme present en ambdós textos -amb els conceptes de poesia i prosa i els referents reals que els hi atorga-, la lectura m’ha servit per tornar a connectar obres del passat amb fets de l’actualitat.

Portem uns mesos convulsos en l’àmbit polític i, desgraciadament, la llengua i la cultura n’han eixit perjudicades. Vam rebre els primers dies de calor esparverats davant notícies que parlaven de temps obscurs, de censura i prohibicions. De sobte, vam tornar a èpoques que s’allunyen massa de l’esperit de convivència i respecte que desitgem per viure. Espectacles censurats, revistes retirades de biblioteques… un malson que no correspon al s.XXI.

I ara, amb els últims cops de l’estiu, la política torna a donar-nos notícies inexplicables situades al marge de l’estudi i la investigació. Alguns han volgut obrir de nou l’antiga ferida de la llengua i sembla que ho fan sense haver agafat ni un llibre que parle de sociolingüística, història o literatura. Quina llàstima.

I és que només cal cercar un poc per comprovar que no tots hem tractat (ni cuidat) la llengua de la mateixa manera. Per enllaçar amb Santiago Rusiñol i el moment en què va escriure, si considerem la producció literària i periodística que es va desenvolupar a Catalunya des de la Renaixença, al llarg de tot el modernisme i noucentisme, és fàcil entendre per què, a l’hora de buscar un estàndard per al valencià, vam adoptar les Normes de Castelló (1932). Ells ja feia temps que s’havien adonat que, si volien guanyar força editorial i ampliar el públic lector, necessitaven unificar les variants que es donaven per tot el territori i arribar a una solució oficial. El treball fet per publicacions com L’Avenç i alguns il·lustres col·laboradors, de la talla de Pompeu Fabra, va ser fonamental.

Tant Fabra com Casas Carbó iniciaren una campanya lingüística, que durà dos anys (1890-1892), perquè les revistes pugueren seguir un mateix criteri ortogràfic. Sabien que per a fomentar l’ús de la llengua i conrear-la en àmbits formals era necessari crear una norma comuna. Treballaren molt i, finalment, desterraren els usos més arcaics i es basaren en «el català que ara es parla». Amb el pas dels anys, aquells estudis desenvocaren en la codificació que en feu Fabra.

Podem dir que Catalunya sempre s’ha mogut més que nosaltres en quant a defensa i promoció de la cultura.

L’any 1906 organitzaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la finalitat de proclamar la condició de llengua del català . El 1907 crearen l’Institut d’Estudis Catalans i, dins d’ell, el 1911, la Secció Filològica. El 1913 es publicaven les Normes Ortogràfiques, el 1918 la Gramàtica Catalana i el 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana. Tres textos fonamentals per establir l’estàndard.

Al País Valencià també vam tindre personalitats interessades en l’avanç de la llengua (el pare Fullana, Manuel Sanchis Guarner, per exemple), però, o no van rebre el suport que necessitaven o van ser qüestionats per la seua tasca. Finalment, el 1932 es signen les Normes de Castelló basades en el treball de Pompeu Fabra. I, des d’aleshores, més professors, filòlegs, investigadors, escriptors, editorials… han volgut donar força a la llengua. Però ací patim una malaltia quasi crònica: hem deixat que una qüestió acadèmica s’haja convertit en assumpte social i polític. Ja ho denunciava Joan Fuster als anys 60 del segle passat (Nosaltres, els valencians) i després, Joan Francesc Mira. Sembla que no hi ha solució perfecta per a nosaltres. La situació empitjora quan individus que ni tan sols parlen valencià arriben al poder, opinen i decideixen. Quin desori!

Santiago Rusiñol, als textos teatrals esmentats, usa castellanismes com «arcalde», «no té de saber», «ditxoso», «fondo», «hermós», «menos», «tindria d’esposar», etc. No era l’únic. A la revista valenciana La Donsayna, (1845), apareixen mots com «atra», «sesio», «mich», «dumenche», «puchares», «ya», «algo», «siudadano», etc. Calia arribar a una norma supradialectal que unificara les múltiples varietats i que netejara la llengua de castellanismes i arcaismes. Si no s’haguera fet, en quina situació es trobaria la llengua ara mateix? Segurament hauria desaparegut «menjada» pel castellà.

No oblidem la funcionalitat de la filologia, respectem els erudits i els investigadors. Necessitem una llengua viva, que es parle, que s’escriga i que s’entenga. Compte amb els perills de la negació a ultrança.

Josep Vicent Marqués ja reflectia el nostre problema a País perplex l’any 1974:

«No, la nostra llengua no és el català. Tenim llengua pròpia, nosaltres: el valencià. Sí, té elements catalans, però hi ha un component precatalà. I una elaboració postcatalana. Com que tenim llengua pròpia, podem fer-ne allò que vulguem. Per exemple, no utilitzar-la. Que no és nostra?»

Podríem continuar desglossant exemples, noms i dades, però per no fer aquesta entrada més llarga, acabe referint-me a la Llei 7/1998 que aclareix la funció, necessitat i utilitat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat tan atacada últimament. No estaria mal que els nous responsables de les administracions valencianes llegiren un poc, almenys, d’aquest últim document. Hi trobaran respecte, reconeixement i bona dosi de conciliació.


El beso de Juan Donato

En La madre de Frankenstein, Almudena Grandes hace un retrato amplio y detallado de la España de postguerra. No hay más que seguir las páginas para conocer de lleno el ambiente represivo de aquella época. Me han llamado la atención muchos detalles, pero si hay un personaje que ha conseguido que lea línea tras línea sin poder despegarme del libro es el de María, una joven auxiliar de enfermería que no lo ha tenido nada fácil en la vida.

Criada por sus abuelos, nace y vive en el manicomio de mujeres de Ciempozuelos. Aprende pronto las normas asfixiantes de una sociedad anclada en el miedo y en la pobreza. Es trabajadora, educada, respetuosa, empática y sensible. Diversos avatares en la vida consiguen ponerla en un aprieto con la monja directora del manicomio, quien la obliga a casarse con Juan Donato, viudo inculto que se ha obsesionado con ella. No importa que María no esté enamorada de él, de nada sirven las palabras de la joven intentando hacer prevalecer  su libertad de elección. El poder manda. La amenaza vibra y María está sola en un callejón sin salida. No le queda otra que tragar y empezar a preparar una boda que rechaza hasta la última gota de su hiel.

Después de ver el beso del Presidente de la Real Federación Española de Fútbol a Jennifer Hermoso no he podido evitar relacionar al personaje literario con la realidad de la mujer en la actualidad. Almudena Grandes hace un retrato de una sociedad marcada por la Guerra Civil, pero, por desgracia, en algunos ámbitos es demasiado fácil encontrar un paralelismo aterrador. Y es que el machismo subyace. Y lleva de la mano enganchado otro término que, mal ejercido, causa injusticia y dolor:  el poder.

Que alguien crea que puede coger la cabeza de una mujer, dirigir el gesto y besarla en los labios es un claro síntoma de que no hemos acabado de crecer en cuanto a derechos se refiere. Y lo peor es que ese beso de traición a la libertad se hace extensible a otras situaciones. Vivimos en 2023, pero haced un pequeño ejercicio de analogía y pensad en cuántos momentos el poder nos dirige el gesto y nos besa en los labios para quemar nuestras alas y cercenar nuestra libertad.

El libro aún no ha acabado. Seguro que Almudena dejaría unas cuantas páginas en blanco al final para dar una oportunidad a las María del S.XXI. Escribamos juntas otro final.

Virginia y el tiburón

(Intro a una situación de aprendizaje interdisciplinar)

El día que Virginia conoció al tiburón se decidió a salir de casa de buena mañana. La primavera esperaba en la calle y ella quería sentir los aromas de la nueva vida generándose en los bosques. Se acercó andando hasta el río. La tranquilidad imperaba de tal modo que, solo con prestar un poco de atención, era fácil escuchar el murmullo del transcurrir del agua.

Virginia, que anhelaba encontrar la calma en su interior, se acercó a la orilla tratando de impregnarse de aquella paz. Una voz relajante salía del fondo y la invitaba a aproximarse cada vez más. Ella obedecía imbuida de felicidad y la voz le insistía para que siguiera avanzando. Solo un paso más y metería el pie en el agua.

¿Acaso era lo que esperaba el río de ella? Su curiosidad la llevó a seguir adelante. Ya había empezado a mojarse y, realmente, no se estaba tan mal. Entonces, su espíritu curioso le aguijoneó el espíritu. Conocía bien la ciudad de Lewes pero nunca había recorrido el curso del río hasta su desembocadura en el mar. ¿Por qué no hacerlo hoy? El día solo había empezado y el sol quería abrirse paso entre las nubes.

Antes de que un golpe de conciencia le hiciera echarse atrás, se metió unas cuantas piedras en los bolsillos y se dejó llevar. Solo pretendía permanecer sumergida el mayor tiempo posible. Poco a poco cambió su respiración pulmonar por otra branquial. La piel se fue adaptando al medio. Notaba cómo sus poros ampliaban los márgenes, se engrandecían y endurecían hasta adquirir forma de placas duras. Cerró los ojos y deseó que sus nuevas escamas tuvieran colores vivos. Atrás quedaba su piel blanquecina, al igual que los días grises del condado de East Sussex. Una nueva vida se abría paso.

Flickr. Bradford Timeline

Ilusionada por su nuevo aspecto siguió río abajo. Quería llegar hasta el mar, ese brazo de mar que separa Francia de Gran Bretaña y que tanta sensación de libertad le proporcionó la primera vez que lo vio. Luego ya se plantearía. De momento tenía fuerzas y esperanzas. Presentía que algo bueno estaba por llegar. Así que siguió sumergida hasta que vislumbró la desembocadura. De pronto, una sensación desagradable intentó apresar su ánimo. ¿Seguro que quería continuar? Estaba a tiempo de volver atrás. Nadie sabría nunca de aquella extravagante aventura. La dualidad de la que se sentía prisionera en tantas ocasiones venía para ponerle la zancadilla una vez más. Pero no la dejaría avanzar.

Fue en ese momento de vacilación cuando vio el perfil exageradamente alargado de un escualo nadando en aguas abiertas y quiso ser como él. Voluntad, emancipación, autonomía, independencia. Las palabras resonaban en su cabeza. Si quería alcanzar ese estado de plenitud tenía que seguir adelante. Y eso hizo. Tomó impulso y empezó a aletear con todas las extremidades para llegar hasta el enorme pez. Una vez a su lado, se presentó:

-Hola, escualo gigante. Soy Virginia y me estoy convirtiendo en pez para poder viajar por debajo del agua.

-Hola, Virginia. Yo soy un tiburón de Groenlandia. No suelo nadar en aguas poco profundas, pero la corriente del Atlántico parecía querer traerme hasta aquí. Me he dejado llevar.

-Vaya, ¡qué casualidad! A pesar de las evidentes diferencias que nos separan, compartimos el deseo de dejarnos llevar. Igual tenemos más cosas en común. Me resultas interesante, escualo gigante. ¿Te importa que te llame así?

-Para nada, Virginia. Me gusta más que mi nombre científico.

-¿Tu nombre científico? ¿Sabes cuál es?

-Por supuesto, me define y representa. Cómo no conocerlo… Es somniosus microcephalus, de la familia de los somniosidae.

-¡Oh! Somniosidae, que palabra tan bonita. Me evoca pensamientos brillantes.

-Nunca me habían dicho nada igual, Virginia. ¿Podrías darme algún ejemplo?

-Pues sí, por supuesto. Creo que te gustará. Somniosidae me recuerda a somnium, o sea, sueño, ilusión. ¿Qué mejor que soñar con algo luminoso, positivo, con algo que nos haga sentir mejor, que nos ofrezca posibilidades deseables?

-Te veo inspirada. Me parece que aún podrías concretar más.

-Claro. Te cuento. Verás, vengo de la superficie. El mundo terrestre no acaba de gustarme. Conozco demasiadas situaciones injustas que han hecho que me plantee mi continuidad en él.

-¡Vaya! Siento escucharte decir eso, Virginia. ¿Qué puede ocurrir allí arriba que te provoque esos sentimientos?

-Pues tengo más de un ejemplo para contarte, pero uno de los hechos que más me duele es el trato que recibimos las mujeres. Estoy cansada de reivindicar libertad, de reclamar reconocimiento. El mundo en general cree que nosotras no podemos pensar, ni escribir, ni opinar, ni decidir, ni… He buscado un alma gemela que me entendiera, una «hermana de Shakespeare», como yo la llamo; pero no he tenido suerte. Siento que predico en el desierto. Soy una persona extraña para mi familia y para el resto de la gente que me conoce.

-¿Una «hermana de Shakespeare»? ¿Qué es eso? – preguntó el tiburón intrigado.

-Bueno, es la expresión que utilizo en uno de mis libros para hablar de las pocas oportunidades que tienen las mujeres para destacar en cualquier ámbito. La historia, la filosofía, la literatura, la ciencia… todo parece estar hecho por y para los hombres. No nos han dado oportunidad. Por eso digo que si hubiera podido, la hermana de Shakespeare hubiera deslumbrado igual que él. Trato de llevar ese mensaje a las mujeres para que crean en ellas mismas y alcancen sus sueños más allá de ser madres y cuidar del hogar,

-Se me ocurre algo. Ya que has aprendido a respirar bajo el agua, yo podría llevarte a conocer otros mares. Surcaríamos los océanos, atravesaríamos los límites del tiempo y viajaríamos como nómadas hasta encontrar una realidad mejor. ¿Te imaginas que encontremos a esa hermana de la que hablas?

-¡Menuda propuesta! Me gusta, Escualo gigante. Y, como me parece que esto es el inicio de una bonita amistad, pronuncio tu nombre ya en mayúsculas.

-Genial, Virginia. Esto promete. Agárrate a mi aleta, súbete a mi espalda si quieres. La piel es áspera y podrás agarrarte bien. Y perdona por el olor que desprendo. No es un perfume agradable…

Pixabay. flutie8211

-Tranquilo, Escualo. Desde que cambié mi sistema respiratorio de pulmonar a branquial, mi olfato se ha vuelto muy práctico. Ya no le interesan los aromas de los perfumes o las flores. Y en principio, ni te voy a comer ni te busco como pareja, así que, no hay problema.

-Perfecto, entonces. ¡Comencemos el viaje! ¿Dónde quieres ir, querida amiga?

-Ya que estamos en este canal, acerquémonos al viejo continente. A ver qué encontramos por allá.

En ese momento, Virginia desconocía que su nuevo amigo podía vivir más de trescientos años, así que, cuando unas líneas arriba el tiburón le hablaba de atravesar los límites del tiempo, la propuesta era una oferta bien real.

¿Podrían alcanzar juntos el sueño de la escritora? ¿Les permitirían los océanos realizar el viaje tan ansiado?

Tras la estela de estas incógnitas iniciaron el trayecto fantástico.

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Leer, entender y aprender

«Ahora pasa que las tortugas son grandes admiradoras de la velocidad, como es natural. Las esperanzas lo saben, y no se preocupan. Los famas lo saben, y se burlan. Los cronopios lo saben, y cada vez que encuentran una tortuga, sacan la caja de tizas de colores y sobre la redonda pizarra de la tortuga dibujan una golondrina.»  Historias de Cronopios y de Famas (1962), Julio Cortázar

Si esto fuera un libro de texto o un examen tradicional seguramente antes de este fragmento de Cortázar hubiéramos leído:

«Lee y contesta a las preguntas»

Y las preguntas serían de este estilo: ¿Quiénes admiran la velocidad?, ¿quiénes lo saben y se burlan?, ¿quiénes dibujan sobre la tortuga?, ¿qué dibujan?

Todos podríamos contestar a estas preguntas aun sin entender el contenido del texto. Como profesores nos ha podido pasar incluso con alumnos extranjeros. Saben responder la parte de comprensión lectora aunque no conozcan bien nuestro idioma.

Demos un paso más. ¿Qué pasaría si planteáramos ahora qué puede significar el dibujo de una golondrina en la pizarra de la tortuga? ¿Cuántos de nuestros alumnos podrían interpretarlo? El número se reduciría porque habríamos entrado en otro nivel del pensamiento y del entendimiento.

Eso mismo, pero con mucha más profundidad y base científica, se plantea Isabel Solé en sus ponencias sobre lectura, comprensión y aprendizaje. Distingue cuatro niveles cognitivos en la comprensión de un texto:

  1. Ejecutivo: implica conocer el código, saber entender las palabras, las frases, etc.
  2. Funcional: usamos la lectura en la comunicación interpersonal habitual.
  3. Instrumental: usamos la lectura para acceder a la información, es decir, leemos para aprender. Este nivel es importante, pero nos deja imcompletos. Nos falta un paso más.
  4. Epistémico: medio para transformar el propio conocimiento, para pensar. Conlleva una lectura crítica. Esta fase es la más difícil de conseguir y, al mismo tiempo, la que más aprendizaje supone.

Todas las fases son necesarias. Si no entendemos el código, ni siquiera podremos acceder al nivel ejecutivo, por ejemplo. Pero no sirve de nada quedarse ahí, en reproducir lo escrito. Si queremos transformar la lectura en conocimiento tenemos que elaborar la información extraída, relacionarla, estructurarla, metabolizarla. Y para llegar a eso antes debemos conseguir que los lectores sepan por qué leen, que le encuentren sentido.

  • ¿Por qué leen?: para elaborar una infografía, para preparar una postura determinada en un debate, para profundizar en un tema, para contestar unas preguntas….
  • Encontrar sentido: se relaciona directamente con la motivación y es necesario para ir más allá del nivel ejecutivo, de la reproducción del texto. Si el lector tiene interés por la finalidad de la lectura, podrá alcanzar el nivel epistémico.

Con permiso de Isabel Solé, voy a enlazar su teoría sobre los diferentes niveles cognitivos en la comprensión de un texto con la taxonomía de Bloom (ahora que parece estar un poco denostada).

Benjamin Bloom fue un psicólogo y pedagogo norteamericano que reflejó en su taxonomía los diferentes niveles de complejidad del aprendizaje. No todas las acciones relacionadas con el conocimiento tienen el mismo grado de dificultad. Así, los niveles que aparecen en la parte baja de la taxonomía son más sencillas que las que hay desde la mitad hasta la cúspide.

Si observamos con detenimiento, es fácil encontrar una asociación entre los niveles cognitivos de la comprensión de un texto y los niveles de complejidad de la taxonomía de Bloom.

¿Dónde nos lleva todo esto? A la LOMLOE y a la aplicación de las competencias. Leer se ha convertido en una herramienta imprescindible en todas las materias. El alumnado debe aprender a leer, es decir, debe llegar hasta el nivel epistémico para poder hacer suya la información, transformarla y crear algo nuevo. Para llegar a crear (cúspide de la taxonomía de Bloom), antes habrá tenido que pasar tanto por los niveles inferiores de la teoría de Isabel Solé como por los de la taxonomía.

Las diferentes fases son necesarias. Lo importante es no quedarnos ni en el nivel ejecutivo (Isabel Solé) ni en las acciones relacionadas con recordar y comprender (Bloom). ¿Cómo conseguirlo? Ofreciendo una variedad de tareas de lectura, con textos de diferentes tipologías y formatos, que fomenten la lectura comprensiva, crítica y epistémica. Al mismo tiempo podremos ofrecer situaciones de aprendizaje que conlleven ejercicios (relacionados con el primer nivel de Bloom), actividades (vamos escalando por la taxonomía) y tareas (llegamos a la evaluación y a la creación).

Una ampliación de la teoría de Isabel Solé:

Si nos fijamos, muchos conceptos coinciden con el subbloque 2.5 de saberes básicos de Valencià: Llengua i Literatura y Lengua Castellana y Literatura:

Aunque Isabel Solé lleva tiempo promulgando estas nociones, su planteamiento es de máxima actualidad.

En próximas entradas plantearemos ejemplos prácticos con la intención de que podáis aprovecharlos.

Por si a alguien le interesa, os dejo la ponencia que Isabel Solé dio en #Getxolinguae17.