Allò que no es diu no existeix. Per això escric aquesta entrada, perquè, després de llegir Els dies bons, d’Aina Fullana Llull, he constatat que massa dones, generació rere generació, continuen vivint situacions de desigualtat, masclisme i maltractament (físic i psicològic. A veure quin n’és pitjor…)
El silenci de moltes dones que, per caràcter o falta d’informació, queden sotmeses a una figura de poder encara està present en el S.XXI. Llegint aquesta impactant novel·la de la jove escriptora mallorquina he recordat una altra que també em va sobtar en el seu moment: La plaça del Diamant. Les coincidències entre la Colometa i na Martina són prou evidents. El problema que trobe és la distància que separa ambdós llibres. I em plantege: com és possible que, amb tots els avanços que s’han produït des de la Guerra Civil (moment en què es planteja l’acció de La plaça del Diamant) encara hi haja dones que accepten la supremacia d’un home i que deixen que a penes s’escolte la seua veu?
L’educació, la lectura, és la solució. Necessitem estendre les ales de la cultura perquè arribe a cada racó del planeta. Així, quan una persona torne a plantejar que la igualtat ja existeix, que els homes i les dones cobren el mateix, que les dones han de quedar-se a casa criant els fills, que han de suportar el dolor de la regla -com s’ha fet sempre- sense queixar-se, que hi ha joves que s’exposen a què les miren (inclús les violen) per la forma de vestir i un etcètera massa llarg i penós, podrem posar-los davant l’espill del coneixement i de la raó.
Na Martina, com la Colometa, es sent sola moltes vegades («I jo tota sola, sense amigues i sense ningú més…»). La Colometa troba a faltar sa mare: «La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar (…) I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant». A Na Martina, encara que té mare i germanes, li ha faltat un component molt important en qualsevol família: la conversació, la comunicació, l’enteniment.
Ambdues carreguen amb les responsabilitats de la vida familiar, de la criança dels fills. Suporten humiliacions com si no tingueren cap altra alternativa. Ambdues troben a faltar informació sobre el sexe, per exemple, i es deixen fer i guiar pels homes. N’Ariadna, filla de na Martina, passarà pel mateix tràngol anys després. La història es repetirà. Passa el temps, les generacions canvien; però hi ha dones que s’enfronten a les mateixes situacions de submissió que es vivien a la postguerra.
Què hauria passat si aquests personatges hagueren tingut al seu abast lectures com El diari lila de la Carlota, de Gemma Lienas; o I tu, ets feminista?, de Gemma Celestino, o L’infern de Marta, de Pasqual Alapont, o qualsevol altre que parle de situacions extremes per a les dones o que ens facen replantejar els costums del dia a dia? No podem saber-ho amb seguretat, però crec amb fermesa que els missatges d’aquestes obres les hagueren mogut per dins. S’haurien vist reflectides en eixe espill del coneixement i haurien lluitat per un canvi en la vida.
Joan Fuster ja ho deia molt clar en «Lectura», un dels seus assajos: «Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per entendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat «d’avui».
Ara que hi ha qui nega la violència de gènere malgrat l’augment de víctimes necessitem tots, homes i dones, llegir més que mai per conéixer el passat i evitar que es torne en avui.
laCLASEdeLola 