Estellés sona a música en valencià :)

Què tenen en comú Obrint pas, Aspencat i la Gossa sorda? A primer colp d’ull podríem pensar que només el fet de cantar en valencià; però si furguem un poquet més en les lletres dels temes, ens adonarem que els tres grups es podrien relacionar amb un dels grans poetes de la nostra terra: Vicent Andrés Estellés.

Buscar aquestes relacions és el que hem estat fent les últimes sessions a 4t d’ESO, i la veritat és que ens ha funcionat molt bé.

Per a començar, vam veure un documental que va emetre À Punt fa poc de temps. A partir d’ell els alumnes van traure la informació més important de la vida, l’estil i l’obra de l’autor. Van descobrir les relacions que va tenir amb altres escriptors també molt cabdals com Joan Fuster o Sanchís Guarner; o l’estima que li tenia al gran clàssic de les nostres lletres: Ausiàs March. Després van omplir un quadre amb unes preguntes per tal d’afiançar els coneixements que, més tard, necessitarien per a continuar endavant amb l’activitat.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/homenatges/vicent-andres-estelles-burjassot-1924-valencia-1993- 

En la següent sessió vam fer una posada en comú de tot allò que havien aprés. Això ens va donar peu per a parlar, per exemple, de la situació de la llengua durant la postguerra i la dictadura, de les principals posicions que la població va adoptar a partir dels anys 50 (vessant més popular- representat per Lo Rat Penat – i altra més moderna -representada per l’editorial Torre-).

A partir d’ací, resultava més fàcil entendre la tasca de recuperació en l’ús de la llengua valenciana que van aconseguir tant Estellés en poesia, com Fuster en l’assaig i en les publicacions que feia en diferents revistes literàries.

Arribava la part més complicada per als estudiants: havien de localitzar temes que uniren les lletres d’algunes cançons  dels grups mencionats abans amb versos d’Estellés. Es tractava, aleshores, de posar en marxa les ments per connectar el passat amb un present prou proper.

La rebel·lia, les ganes de desobediència, el sentiment de l’amor viscut amb por -d’amagat en sales obscures de cinemes o en escaletes fosques com apareix als versos d’Estellés-, l’enunciació d’espais característics de la nostra cultura i de la ciutat… Tot apareixia en el paper, negre sobre blanc, i entre acords de guitarra elèctrica.

Encara que al principi va resultar una feina complicada per als alumnes (acostumats a respondre preguntes memorístiques) quan es guiaven per les instruccions que els donaven, començaven a entendre, llegir, subratllar i relacionar.

Així van veure la connexió entre els temes exposats en aquestos versos de “Quan caminàvem”, del grup Aspencat, per exemple:

“Quan caminàvem pels carrers de València
quan tu i jo teníem somnis rebels
i amb poemes d’amor bastíem la resistència.”

N’hi ha més. Si us quedeu amb ganes d’aprofundir en aquestes relacions, us recomane l’entrada que Enric Iborra va escriure en el seu blog, La serp blanca.

Per acabar, agraïsc de tot cor l’ajuda de les meues companyes d’assignatura. Malgrat el cansanci de final de trimestre, seguim pensant com donar forma a les classes perquè siguen més atractives als alumnes.

 

 

Anuncios

Webs i blogs, altres formes de comunicar-nos

Parlem de webs i de blogs i, en moltes ocasions, ho fem com si foren sinònims. Podem trobar aquesta realitat fins i tot en pàgines especialitzades com aquesta:

https://coobis.com/es/cooblog/los-10-mejores-blogs-de-musica-de-espana/

Però, ho són? Coneixem les semblances i les diferències?

 

Fixeu-vos en aquestos enllaços i penseu:

https://sites.google.com/site/litymas/

Observeu l’índex que té al costat i el tipus de contingut. És estàtic, no hi ha cap tipus d’interacció amb els lectors.

Mireu, en canvi, aquest altre:

https://laclasedelola.wordpress.com/canciones-2/

S’aprecien diferents pàgines en la part de dalt, el subtítol ja parla de “crear i compartir” i al costat apareix una finestra amb diferents etiquetes. Tot indica que és un lloc més interactiu i dinàmic.

També pot passar que un blog incloga un web i al contrari. En aquesta pàgina ocorre açò. Fixeu-vos:

 http://www.popelera.net/acerca-de/

http://www.popelera.net/ultimas-noticias/

A quines conclusions arribeu? Podríeu donar dues diferències entre web i blog? Endavant, doncs.

Bé, ara que ja sabem diferenciar un mitjà de l’altre, passem a un altre aspecte. Com s’organitzen? És a dir, quines parts tenen i com podem buscar un contingut determinat de manera ràpida i efectiva?

Per aclarir-nos necessitarem conèixer bé alguns conceptes. Entra en aquesta imatge interactiva i relaciona’t amb ells:

Podràs accedir millor amb aquest codi QR:

Per acabar, només ens falta relacionar-nos amb alguns termes legals. Què faríeu si volguéreu afegir una imatge a un blog o a una xarxa social? Podem aprofitar qualsevol fotografia que aparega a Google?

I si muntem un vídeo, podríem usar qualsevol cançó que ens agradara?

La resposta és: NO.

Ací teniu algunes indicacions molt generals respecte a la Llei de Propietat Intel·lectual i la de Protecció de Dades:

 

Estimat Carles, jo també t’esperaria ;)

Fa un parell d’anys vam tindre l’oportunitat d’anar un vespre al Teatre Talia per a veure el que aleshores era l’última obra de teatre de Carles Alberola: “M’esperaràs?”. Venia empentada per un premi literari important a les nostres terres, el “Ciutat d’Alzira”, i la veritat és que ens vam divertir molt veient-la.

Vam anar-hi amb un grup reduït d’alumnes i pares, d’aquestos que encara queden, amants del teatre, que s’apunten a tot. I el resultat va ser molt bo.

Dos anys després, exactament al mes de juny, vaig rebre una invitació a la pre-estrena de la pel·lícula homònima que la productora havia preparat. I allà vaig estar. Va ser molt satisfactori repassar l’acció, els xicotets detalls que s’amaguen darrere dels fets principals, els símbols, les referències literàries… Com també ho va ser retrobar el mateix equip d’actors que ja la representaven damunt els escenaris.

https://vimeo.com/282523026

Potser aquesta siga l’explicació de per què tot resulta tan natural i funciona tan bé. Es respira familiaritat en l’ambient, tot és més que creïble.

A més, l’obra planteja una sèrie de temes que sempre ens afecten i colpegen. Per això mateix vam decidir apuntar-nos a l’oferta que vam rebre des d’Albena Teatre i Bromera (la companyia teatral i l’editorial que va publicar el llibre) per tornar al cinema amb alumnes de 2n cicle i Batxillerat.

Ahir mateix vam passar una hora i mitja endinsant-nos en el món de ficció d’Alberola. I tot ha eixit molt bé de nou. Els estudiants van eixir encantats. Hui, a classe, hem estat comentat el guió i aquelles qüestions que semblaven quedar penjades en l’aire. Però no, ells ho tenen clar: si els preguntem, diuen que uns dels temes principals és l’amor vertader. Només el fet d’escoltar açò de part d’uns adolescents fa que pague la pena l’esforç de preparar l’activitat (i els que siguen professors sabran a què em referisc: autoritzacions, arreplegar diners, decidir el mitjà de transport, preparar les substitucions mentre estàs fora…)

I han vist més coses: què implica una relació d’amistat de veritat, la confiança que comporta; la força de l’esperança, de continuar sempre endavant sabent que pot haver-hi una segona oportunitat. També la importància de la sinceritat i de poder connectar amb algú per alguna cosa més que el físic (com d’important em sembla açò en aquesta època d’aparences).

Per tot açò recomane no només la lectura de l’obra de teatre, sinó també una visita als Lys les pròximes setmanes aprofitant que estarà en cartell 🙂

Llegir, reflexionar i actualitzar amb l’Odissea :)

Ja hem començat a llegir L’Odissea amb el grup de PR4 i, encara que l’inici no va ser massa bo (el primer dia ningú va portar el llibre a classe), ara estan agafant ritme.

La proposta és connectar la història d’Ulisses a l’actualitat tant com puguem. Per a fer-ho, en acabar cada capítol plategem una qüestió que han de contestar. D’aquesta manera, a més de la comprensió lectora treballem l’expressió escrita i desenvolupem el món de les inferències.

Per exemple, a partir del primer capítol, “El retorn d’Ulisses”, els alumnes havien de buscar una situació de l’actualitat que, a l’igual que passa en l’illa dels lotòfags, ens atrape la voluntat. Després de pensar un poc van eixir uns quants exemples:

-Els vídeojocs, perquè de vegades fan que ens importen més que la vida real.

-Les drogues i l’alcohol, perquè fan oblidar els problemes.

-Les xarxes socials, perquè importa més la vida falsa que la real.

-Les sèries i la televisió, perquè aconsegueixen que ens fixem més en la vida dels altres que en les nostres. Ens evadixen de la realitat.

-El gimnàs, perquè arriba a obsessionar a algunes persones.

Amb el segon capítol, “El país dels ciclops”, havien de buscar un paral·lelisme amb Polifem, és a dir, amb algú que, ara, tracte mal als desconeguts que hi arriben.

En aquesta ocasió la resposta va ser més tancada. Tots els alumnes pensaren en Donald Trump i les seues mesures contra la immigració. Després de les últimes notícies que ens arriben dels EEUU, aquesta setmana inclourem també la lectura d’algun diari que puga mantindre’ns al dia de les decisions que va prenent respecte a la caravana de centreamericans que es dirigeixen cap al nord.

I, desgraciadament, aquest no seria ni l’únic exemple ni l’única notícia a tractar. Necessitem els clàssics per recordar tot el que té de bo l’ésser humà, però també per no oblidar el que té de dolent.

A poc a poc, amb l’ajuda de les aventures d’Ulisses, anem reflexionant també sobre la nostra vida. Els capítols ens ofereixen la possibilitat de revisar què passa en el nostre dia a dia. Per exemple, amb la visita a l’illa d’Eòlia, vam preguntar-nos en quina ocasió hem estat a punt d’aconseguir alguna cosa desitjada però l’hem perdut en l’últim moment. O amb l’estada en l’illa de Circe, que els rep bé per a convertir-los després en porcs… En quina situació actual podrien trobar un paral·lelisme?

Amb les màfies que trafiquen amb immigrants, amb polítics que prometen fins que passen les eleccions, amb els bancs que diuen voler ajudar als pobres però no ho fan…

També ens hem comparat amb Sísif i amb la dessa Atena si, en alguna ocasió, hem sentit que algú ens castigava amb insistència o hem sigut els únics en ajudar un altre que ho estava passant malament.

Podríem continuar, però no cal. Açò només és una mostra.

És un goig veure’ls enganxats a les pàgines, comprovar com van captant la idea d’actualitzar les aventures que descobrim i els temes que es tracten amb la nostra realitat. A  més, coneixen les pel·lícules de Percy Jackson i els ajuda a relacionar amb personatges, mites i déus. Paga la pena invertir el temps de classe en llegir, i més, si són clàssics.

Algú més s’anima?

Juguem a reescriure L’Odissea :)

Un clàssic sempre és un clàssic. És important tindre’ls en compte a l’hora de planificar les nostres classes perquè en ells està tot el que l’ésser humà necessita saber. El dolor, l’alegria, l’amor, la traïció, la veritat, la vida, la mort, l’amistat, l’abús de poder, el somni…Podríem seguir fins l’infinit i més enllà, veritat?

Però també és cert que als nostres alumnes els costa apropar-se a ells. El primer que hem de fer per ajudar en la tasca és trobar una edició que aprope el llenguatge a la realitat dels estudiants. Tractar de llegir la Divina Comèdia, El Quixot o La Ilíada, per exemple, quasi en versió original no resulta massa atractiu.

Jo he trobar un bon company de viatge amb L’Odissea de Bromera i he pensat aprofitar l’aventura per aplicar alguns dels consells que Gianni Rodari donava en la meravellosa Gramàtica de la fantasia per pegar-li una volta al clàssic i reescriure alguns dels capítols més coneguts.

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

“Amb els xiquets ocorre que la major diversió consisteix en formular les preguntes més ridícules i sorprenents”. Rodari encertava en l’afirmació.

Podríem partir del Binomi Fantàstic i crear noves oportunitats d’acció per a eixes ments creatives que a ell tant li agradaven.

Per a aconseguir-ho haurem de crear una relació insòlita entre dos elements. Molt bé. Per si de cas els nostres joves estan adormits, no estaria mal oferir alguna proposta. Per exemple, què passaria si relacionarem aquestos elements a l’atzar? Si els numerem i deixem que la sort trie en forma de dau, ajudem a la imaginació 😉

PERSONATGES	ELEMENTS
Ulisses	Espasa
Penèlope	Mojito
Telèmac	Telèfon mòbil
Polifem	Hotel
Atenea	Spa
Sirenes	Satèl·lit
Circe	Vaixell
Posidó	ONG

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

Ja tenim una possibilitat. Només han d’agafar el personatge i l’element i començar a escriure.

Anem a per més. Incorporem un nou element i creem el Trinomi Fantàstic 🙂

PERSONATGES	ELEMENTS	ACCIONS
Ulisses	Espasa	telefonar
Penèlope	Mojito	ballar
Telèmac	Telèfon mòbil	viatjar
Polifem	Hotel	defensar
Atenea	Spa	vendre
Sirenes	Satèl·lit	observar
Circe	Vaixell	Guanyar
Posidó	ONG	romandre

I si ara afegim unes ruletes perquè siguen elles les que trien l’acció a desenvolupar?

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

Només hauríem d’imprimir-les i fer-les girar amb un llapis, per exemple. D’aquesta manera podríem intercanviar elements i accions amb les opcions de les combinacions dels 3 elements. Tant per a expressió escrita com per a la pràctica de l’oral, el joc està servit.

I d’ahí, ampliem si volem: possibles localitzacions temporals i espacials, determinar un tipus de narrador, o donar un inici d’acció diferent al que coneixen però amb els personatges de sempre:

–Ulisses desperta en la vora d’una platja desorientat. No recorda res del que ha ocorregut, ni tan sols el seu nom. Aleshores, des d’unes roques properes, unes sirenes comencen a cridar per captar la seua atenció. Quan s’apropa a elles per escoltar-les millor s’adona que porten gots a la mà i que, al costat de les roques, tenen muntada una paradeta plena de botelles de rom i soda. Per a què les voldran?

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

–Telèmac desperta en la vora d’una platja desorientat. Té records confusos al cap. Una tempesta, el mar embravit, unes ones gegants. Poc més, però suficient per fer-se una idea del que va ocórrer. A poc a poc comença a moure el cos. Comprova que no té cap os trencat. Intenta alçar-se quan, des d’unes roques properes, unes sirenes comencen a cridar per captar la seua atenció. Una d’elles porta un estrany aparell penjat al coll amb una corda. És rectangular i emet un so vibrant i estrident. De sobte, la sirena agafa l’aparell i  sembla que l’utilitza per comunicar-se amb algú que no hi està present. És impossible, però… sembla ¡un telèfon mòbil!

Ostres! Quina idea! I si poguera parlar amb la sirena, convèncer-la perquè li deixe eixe aparell i aconseguir així localitzar son pare?

O una altra opció. No us heu plantejat mai per què Penèlope ha d’estar esperant el seu home 20 anys mentre aquest va d’aventura en aventura? Aguantaria hui en dia una dona aquesta situació?

Potser fora més divertit “aliar-la” amb Circe, per exemple i que ambdues dedicaren els vespres a anar al fisioterapeuta…

-Penèlope desperta en la vora d’una platja desorientada. Encara li fa mal el cap. La nit passada va ser divertida, massa… Circe està tombada prop d’ella. Encara dorm. No la despertarà, la deixarà descansar mentre ella aprofita per apropar-se al fisioterapeuta que li està tractant el mal d’esquena. Nervis, diuen. Potser. S’ho agafarà amb un punt de vista positiu, no tot va a ser patir per l’absència del seu home, no?

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

Per acabar, també podríem aprofitar el clàssic per actualitzar la figura dels personatges més representatius, encara que el punt de vista ja no seria tan agradable.

Qui vaga d’un lloc a un altre perdut en el mar amb els déus en contra? Els immigrants.

La relectura de L’Odissea obliga també a mirar al nostre voltant. Els paral·lelismes apareixen amb facilitat:

Ulisses – migrant                                            Penèlope – família que deixen

Ítaca – país que deixen                                 Posidó – màfies, governants que els rebutgen

Atenea – ONG que ajuden

(Disseny de Nacho Vidal Vía)

https://www.huffingtonpost.es/2018/06/20/el-ministro-del-interior-italiano-matteo-salvini-los-barcos-de-ongs-ya-no-pisaran-italia_a_23464228/ 

Diverses opcions, diversos resultats. El més important: aconseguir que els nostres alumnes lligen, comprenguen, relacionen i creen.

Ànim i endavant! 🙂

 

La tragedia griega suena a rock psicodélico

Me pregunto si Edipo sentiría la desazón y el vértigo que intentan expresar Jim Morrison y sus chicos en “The end”, uno de los temas emblemáticos de The doors.

¿Será cierta la relación que se ha querido ver entre la letra de la canción y la historia del mito griego? ¿Conocían los americanos la gran tragedia?

La idea puede desprenderse de parte de la letra. Es cierto que el tema fue escrito en una época convulsa en los EEUU, pero ¿por qué no establecer un puente entre el mensaje y el contenido persuasivo de la obra de Sófocles?

“Éste es el fin, querida amiga, de nuestro complicado plan, de lo que queda en pie… tus ojos no podré ver más”.

Y sigue.

(imagen Film Affinity)

Los versos en los que habla de su familia, de entrar en la habitación y ver a su hermana, a su hermano, de matar al padre y tener más que palabras con su madre nos llevan a poder interpretar esa relación entre la canción y el clásico.

Y es que la historia de Edipo, como la de Jim Morrison, no es nada sencilla.

Aunque ninguna culpa se le pueda atribuir, aunque sus actos sean puros (en principio), el lector juega con un as en la manga: sabe de su linaje, quiénes fueron sus padres y qué hicieron.

Aun así, Sófocles mantiene la tensión a lo largo de los episodios. ¿Llegará Edipo a descubrir a tiempo quién es realmente? ¿Conseguirá Yocasta parar la investigación y hacerlo desistir? ¿Existirá la clemencia de los dioses que querrán cambiar el destino desafortunado del rey de Tebas?

Si miramos hacia atrás, hay mucho que explicar. Si alguien piensa que tiene una familia complicada es porque no conoce a ésta.

Edipo está ligado a Tebas aunque él se pasa más de media vida sin saberlo. Uno de sus antepasados, Cadmo, fundó la ciudad cuando iba en busca de su hermana Europa (que había sido raptada).

Tras mucho deambular, el oráculo de Delfos le dijo que, en realidad, estaba allí para fundar una nueva ciudad. Y así lo hizo. Tras solucionar un problemilla con un dragón, se casó con Harmonía y tuvieron una gran descendencia.

Uno de ellos, Polidoro, será el abuelo de Layo,heredero del trono de Tebas que  mantendrá un comportamiento violento con Crisipo, el hijo de los regentes que le dieron asilo cuando le desterraron de la ciudad.

Fruto de este acto, llegará la maldición de toda su estirpe. Y el primero en pagar será Edipo. Si quieres saber cómo sigue la historia, te recomiendo que leas una de las grandes tragedias griegas porque, como siempre acabamos diciendo, los clásicos lo son por algo y su lectura nos ayuda a entender la adversa realidad que muchas veces nos rodea.

Entra en el mundo de los mitos, dioses y leyendas y experimenta la catarsis del conocimiento 😉

Ausiàs March, l’amor i la por a condemnar-se

Alguna vegada us heu enamorat? Com us heu sentit? Heu notat papallones en l’estòmac? Heu deixat de menjar o de dormir? Com ha anat tot? Us heu sentit estimats? En alguna ocasió us han rebutjat?

Si heu passat per aquesta situació i us demanaren identificar-vos amb un animal, quin triarieu?  Un bou, potser?

Així ho va fer Ausiàs March, el pare de la poesia valenciana. Ell també es va enamorar, i no sempre li va eixir bé. Mireu com parla de la dona que l’ha deixat (o que no li ha fet cas).

 

Sabeu per què es refereix d’aquesta manera al que ha passat?

Per començar, la seua idea sobre l’amor no era com la nostra sinó un poc més estranya. El poeta s’afanyava en trobar una dona meravellosa per la qual sentira només un amor espiritual, és a dir, no físic.

Coincideix açò amb la nostra manera de pensar? Per descomptat que no.

I per què creia que l’amor espiritual era l’adequat? Pels costums socials de l’època en què visqué. No podem oblidar que Ausiàs March escrigé al S.XV, quan l’Humanisme començava a introduir-se per les nostres terres.

Però allò més normal era, sobretot entre els nobles, que els matrimonis foren concertats i que no es tingueren en compte els sentiments.

Us imagineu? Ara ens costa, clar, però no passava el mateix ni a l’Edat Mitjana ni temps després.

I què li va passar a Ausiàs March? Que es va enamorar d’una dona (bé, de vàries en realitat) i creia que la passió que sentia per ella (elles) el condemnaria a l’infern. Mireu com expressa la seua angoixa a l’inici del Cant espiritual:

“Ja que sense Tu ningú no arriba a Tu,

dóna’m la mà o pren-me pels cabells:

si no estenc la meua mà cap a la teua,

estira’m a la força cap a Tu!

Jo vull anar al teu encontre:

no sé per què no faig allò que voldria,

ja que estic cert de tenir voluntat lliure

i no sé què m’impediex aquest desig”.

Al llarg de tot el poema el poeta mostrarà la seua desesperació per voler estar prop de Déu seguint les normes però no podent aconseguir-ho per culpa dels sentiments passionals que sent cap a les dones.

Aquesta cançó de Robbie Williams expressa una sensació pareguda:

Quines paral·lelismes trobeu? Fixeu-vos què diu sobre l’amor vertader i la idea que tenia March sobre aquest tema. Coincideixen?

Arribeu a entendre el sentiment del poeta? Quina idea teniu vosaltres de l’amor?

Si us ha cridat l’atenció algun aspecte d’allò explicat en l’entrada, us convide a conèixer millor aquest insigne poeta llegint alguns dels seus poemes més coneguts.

Us espere a classe!!